Una recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha donat la raó a un contribuent davant d’Hisenda, que li havia denegat la deducció del seu habitatge habitual per considerar que els seus consums elèctrics, en comparació amb la mitjana estadística oficial, era massa baix per considerar que hi residia amb assiduïtat.

El Tribunal considera provat, per part del contribuent, la consideració de l’habitatge com a habitual, en base a les proves aportades per aquest, mentre que la dada de consum aportada per Hisenda és només indiciària, i no permet trencar les proves en contrari.

De fet, són moltes les circumstàncies que fan que una persona tingui baixos consums de subministraments als seus habitatges habituals (treballs itinerants, pobresa energètica, etc), i aquest fet no canvia la realitat de que constitueixin la residència habitual dels contribuents. En canvi, també són molts els mitjans de prova que permeten acreditar que efectivament es tracta del nostre habitatge habitual (empadronament, inexistència d’altres habitatges en propietat, proximitat al lloc de treball, o a interessos econòmics o personals, etc). I, tal com recorda el Tribunal, un cop provada aquesta circumstància, no es pot trencar la prova amb una dada merament indiciària.

Cal recordar que el fet que  l’esborrany de la declaració de renda consideri l’habitatge com a habitual no comporta que Hisenda no pugui comprovar,  a posteriori, aquesta consideració, doncs les dades dels esborranys, tal com recordem cada any, no són vinculants.

Aquesta sentència, juntament amb d’altres sentències pro-contribuent que hem tingut ocasió de comentar en aquest blog, posen de manifest la importància de la prova, per part del contribuent, el dret que sol·licita, per evitar l’aplicació automàtica d’elements indiciaris, quan aquests no estan específicament previstos a la llei.

Imprimir